home
llengua llatina
llatí vulgar
locucions
història del llatí
diccionaris

 

gramātica llatina

En llatí el substantiu adopta diverses formes segons quin sigui el cas gramatical. Existeixen en llatí clàssic sis formes que poden adoptar cadascún dels substantius o adjetius, o "casos": nominatiu (subjecte i atribut), vocatiu (indica la segona persona gramatical), acusatiu (objecte directe), genitiu (modificador directe—traduït en castellà com modificador indirecte— que indica possesió -complement del nom), datiu (objecte indirecte), i ablatiu (complements circumstancials), així com restes d´un cas adicional indoeuropeo: el locatiu (indica localització), v.g. ruri, en el camp. Les funcions sintàctiques indicades entre parèntesis són només algunes de les que bàsicament pot cumplir cada cas. L´adjetiu també té formes flexives, donat que concorda necessàriament amb un substantiu en cas, gènere i nombre.

Al conjunt de formes que pot prendre una mateixa paraula segons el seu cas es denomina paradigma de flexió. Els paradigmes de flexió de substantius i adjetius es denominen en gramàtica llatina declinacions, mentres que els paradigmes de flexió dels verbs s´anomenen conjugacions. En llatí el paradigma de flexió varia segons al tema al que està adscrita la paraula. Els noms i adjetius s´agrupen en cinc paradigmes bàsics de flexió o declinacions, mentres que els verbs s´agrupen en quatre tipus bàsics de flexió o conjugacions.

In fieri.


Siquis in hoc artem populo non novit amandi, Hoc legat et lecto carmine doctus amet. Arte citae veloque rates remoque moventur, Arte leves currus: arte regendus amor. Curribus Automedon lentisque erat aptus habenis, ...

Seguir Llegint

 

LLENGUA CATALANA
POESIA CATALANA
LITERATURA CATALANA
FILÒLEGS
OVIDI

 

 

© Copyfreedom 2017 Llati.org